La digitalització de la interacció social

La digitalització de la interacció social

La crisi sanitària provocada per la covid-19 ha potenciat des de fa uns mesos una societat sense contacte, eliminant la interacció entre persones i provocant una irrupció inevitable de la tecnologia a tots els nivells. A Corea del Sud s’ha donat el nom de ‘UN-CONTACT’ (sense contacte) a aquest concepte i l’han convertit en un dels factors clau de desenvolupament de futur on preval la reducció de la necessitat del contacte entre persones. Però, si l’ésser humà és un ésser social per naturalesa, com s’explica aquesta voluntat de canvi?

És cert que la tecnologia ha ajudat a fer front a la pandèmia i ha estat utilitzada per realitzar tot allò que fèiem a la feina, al carrer o al gimnàs, però ara des de casa. Aquesta forma de vida aïllada s’ha convertit en la nostra nova normalitat des dels darrers mesos de confinament. Per a alguns, com Corea del Sud, això ha estat la continuació d’un camí fet des d’anys enrere, entès com l’evolució natural d’una societat moderna. Però, hem seguit el camí tots plegats i no només els natius digitals? La resposta és no. S’ha deixat enrere, entre altres, a la gent gran; visibilitzant encara més l’escletxa digital i el problema social que això comporta. No només l’accés físic a la tecnologia és una barrera per a moltes persones sinó que no saber-ne fer ús encara n’és una de més important.

El nostre sector, amb els centres esportius i de salut com a espais de pràctica, van integrar durant el confinament l’oferta virtual per a que els seus usuaris poguessin continuar fent activitat física i esport des de casa. Però, i aquell grup de gent gran que feia cada dimarts i dijous una activitat al centre esportiu, ha estat capaç d’accedir al contingut digital? Aquest fou, és i serà un dels punts clau de tot el procés d’integració digital ja que la tecnologia no només aparegué per facilitar-nos processos i la vida en general durant l’estat d’alarma sinó que continua present i no sembla pas que retrocedeixi al punt on es trobava a l’inici de tot.

Així doncs, l’esport, com molts altres sectors, haurà de fer encaixar el món digital dintre un context social on abans el paper principal quedava en mans de la presencialitat, el contacte i la interacció física. Dotar d’eines i recursos als usuaris per a un correcte accés virtual a la pràctica físico-esportiva i una millora de processos, entre altres, serà fonamental per obtenir experiències d’èxit, minimitzar barreres i vetllar per un accés universal a l’esport sigui des d’on sigui.